LA TERMINAL
El món subterrani creat pe'n Toni d'Eguia

Ombres.

Dolor.

Crits.

Túniques. Figures encaputxades.

Sang.

 Dolor. Em fa mal!  

Càntics.

Sadín! (Algú em crida, però qui? És tot tan fosc...)

Sang. No! Per favor, no.

Oblit.

Fosca.

 Sadín!

 

Un so la despertà. Un so llunyà, imperceptible, com el so d’un nadó...

 

Tardà una estona en recuperar del tot la consciència i obrir els ulls, marejada i amb la ment atordida. On es trobava? L’olor de sang fresca omplia tota l’habitació i ben aviat s’adonà que es trobava enmig d’una carnisseria. Les parets es trobaven plenes de sang fresca i segurament el sostre si hagués estat visible a la llum de les exhaustes espelmes que il·luminaven l’habitació, hauria tengut un aspecte semblant.

 

 

Tampoc tardà molt en notar, que no podia aixecar-se. Estava fermada de peus i mans, encara que una de les cordes semblava haver patit els efectes de la violència que s’havia desfermat allà dins.

 

La dona se sentia estranya tant física com mentalment. El seu cos era ple de sang  i ferides, però sentia el dolor esmorteït, com si es trobés anestesiada... i sentia una sensació dificil d'explicar a l’abdomen, com un buit espiritual i físic alhora.

 

Per altra banda... El seu cap, la seva ment, es trobava enterbolida. Encara que s’esforcés no aconseguia recordar qui era, d’on venia o què hi feia allà. Dins el buit caòtic de la seva ment, no podia capturar cap d’aquells pensaments que semblaves esvair-se  quan els dits de la seva consciència els roçaven mínimament.

 

Però la seva memòria no era buida. Idees i records més antics que ella havien sortit d’alguna banda desconeguda per a acomodar-se en els buits que els seus predecessors havien deixat, en un pandemonium que la marejà només de fixar-s’hi. Ràpidament llevà la seva atenció d’allà i tornà a aquella estranya i terrible realitat. 

 

 

Estirà el braç dret. La corda havia estat malmesa durant la brega i havia d’aprofitar allò el més aviat possible. Desitjava sortir d’aquell lloc malsà, d’aquella bogeria abans no es tornés a posar perillosa.

 

Estirà, estirà amb totes les seves forces i un crit sortí de la seva gola i es perdé en el silenci de mort que l’envoltava. Sentí com la corda es clavava en la seva carn, com li tallava la pell, encara que el dolor resultà amortiguat, sord. Finalment la corda cedí.

 

Es quedà immòbil un moment, recuperant-se i sentint com el renou de la seva accelerada respiració sonava, buida, entre el silenci. “Molt bé”, es digué, “ara l’altra mà.    

                                                                 ---

(Continuarà...)